Poesies de la son

Corn Flakes i milers d’ungles volant! Tinc son i la carabassa m’emprenya. No saps quin telèfon sonarà avui o si les aus volaran al ritme del mar, de les onades, o la batucada.
Llegeix però mai deixis de pensar, me’n vaig a la dutxa!

Agafa la pistola i fot-li, que la son i els coixins són flonjos i les llaganyes s’hi divertiran.

Caos, descontrol, desesperació, que no soni mai més el telèfon, només vull dormir. Dutxes d'aigua calenta, humitejant, vaporosament s'hi amaguen les idees d'un geni brillant, una geni brillant que navega fins a la Lluna, Mart i les estrelles si fa falta, canta am els ocells, i respira aire sorgit de les profunditats del cor del bambú, de la canya de sucre.

El poder de les sensacions

La Júlia era una noia molt sensible, normalment ho aprofitava en favor seu, i és que podia experimentar sensacions només permeses a divinitats, pocs éssers saborejarien el que ella era capaç de sentir. A més tenia la qualitat o el defecte de ser extremadament fredolica, quasi fins a un punt obsessiu. Per aquest motiu acostumava a tenir bastants problemes, però sempre se’n sortia i els podia resoldre amb facilitat i és que ja s’havia convertit en un estil de vida. A part d’això, es podia considerar que era una persona del més habitual, una jove de vint-i-pocs anys que estudiava a la universitat, sortia amb els amics, compartia estones de cafès i llargues converses filosofals, treballava en èpoques estivals en feines malpagades per poder-se permetre petits capricis, feia dos anys que estava apuntada a l’autoescola i pensava que algun dia no molt llunyà els seus somnis es farien realitat. Un migdia arribà a casa assedegada, pràcticament deshidratada de tanta set com tenia. Es dirigí cap a la cuina amb l’objectiu d’omplir-se un got amb algun líquid que la calmés. Així doncs, s’omplí un vas d’aigua ben fresca de la nevera. Assaborí amb delit la finesa d’aquell líquid, rius de plaer recorrien de punta a punta les seves papil-les gustatives, gotes brillants regalimaven els seus llavis, notava com la seva boca s’humitejava d’alegria, el seu cos recuperava l’energia suficient per continuar endavant, espurnes de vitalitat viatjaven a través dels seus òrgans interns, i gelaven mil·límetre a mil·límetre cadascun dels seus indrets amb carícies orgàsmiques que li provocaven un autèntic desig de seguir ingerint aquell nutrient. Inexplicablement aquell recorregut per cadascun dels seus sentits, massa sa i poc comú per ser cert, confirmaren el fet que les seves petites diferències amb la resta dels mortals es convertiren en un viatge sense retorn. I és que aquells glops que li apagaren la set, misteriosament també li apagaren la vida.

Alguns dibuixets meus...